La col·laboració de Metges Sense Fronteres

Quan vam anar a Níger el maig del 2009, la Hadijatou estava malalta. No sabíem que tenia. Ella tampoc. Ni ningú d’allà. Els efectes eren un cansament extrem, la pèrdua de pes i unes ferides externes grans i fosques al voltant del coll, que ella es cobria. Tot i que li vam proposar d’esperar-nos a que millorés per començar el rodar, ella ens va dir que volia tirar endavant. Cada dia era una incògnita. No sabíem si podríem enregistrar. Tot havia d’anar en funció del seu estat. Però no ens va fallar mai. Era una mostra més de la seva fortalesa i voluntat ferma. Tan fràgil per fora, i tan dura per dins!

Quan arribàvem, la primera presa de contacte era sempre per informar-nos de com estava. No volia saber res de medicaments. S’estava tractant amb remeis tradicionals que consistien en uns ungüents que li posava sobre les ferides un xaman de la zona. A nosaltres ens semblava poc higiènic i li proposàvem solucions a través de la medecina. El màxim que vàrem aconseguir era que es prengués cada dia una aspirina. Només la rebia de mans de la Lala o les meves. Una mostra de confiança absoluta per part d’ella i de temeritat per part nostra. Ens ens vam adonar més endavant (quan amics nostres professionals de la medecina ens ho van dir) que ni tan sols es pot administrar una aspirina sense saber res del pacient, perquè pot tenir conseqüències nefastes. Ara sabem que no ho tornarem a fer. Lamentem la nostra falta de prudència, deguda al desconeixement. Som víctimes de la cultura de l’automedicació. Però aleshores, a ella, sortosament li va funcionar. Cada dia ens esperava contenta perquè li donéssim la pastilla efervescent màgica, que la feia sentir millor.

Mai vàrem deixar d’insistir en què es posés en mans d’un metge, fins hi tot li vam proposar de venir amb nosaltres a Niamey per veure’n un, o, ja al final del rodatge, quan la relació era més estreta, de venir a Barcelona amb nosaltres. La resposta era sempre negativa. Els Déus ja l’ajudarien.

Nosaltres tampoc ens vam voler rendir. De tornada a casa van contactar amb en Jaume Ollé, metge especialista en medicina tropical, que ha estat destinat a diferents països del continent, i amic personal de la Lala, perquè a través de les fotografies i de les nostres explicacions fes un diagnòstic. Evidentment ens va dir que era molt difícil fer-ho així però va fer una avaluació que deixava la porta oberta a diferents processos infecciosos. En qualsevol cas, la resposta era que calia una exploració per part d’un facultatiu i probablement amb antibòtics es podria produir una millora.

Mentre èrem a Níger, ens vam tropar en diverses ocasions amb unitat de Metges Sense Fronteres que estava fent actuacions per la zona. Per això, amb les indicacions del Jaume Ollé ens hi vam posar en contacte. Els metges de SF eren un equip de pediatria que estava a la ciutat de Konni, a prop de on vivía la Hadijatou . Sempre molt disposats a ajudar, ens deien que ells tenien uns protocols a seguir i que no feien visites personalitzades. Ho vam entendre. Era una qüestió de solidaritat transversal. No podien beneficiar a una persona en detriment potser de tota una comunitat que mentre es desplaçaven, deixaven d’atendre. No formava part dels seus programes d’actuació.

Malgrat això, amb la nostra insistència, i la bona voluntat de les persones que formen part de la organització, que ja per la simple raó de ser-ne integrants tenen un plus de sensibilitat, ho vam aconseguir. Un metge de Níger de Metges Sense Fronteres es va desplaçar al poble de la Hadijatou, els va dir que hi anava de part de la Lala i meva, perquè no fos reticent a la visita. La van avaluar i la van convèncer de prendres una medicació que la va curar.

Mai estarem prou agraides a Metges Sense Fronteres per confiar amb nosaltres, recolzar-nos i sortir-se una mica del camí, per atendre la Hadijatou. Suposem que ella també. Li demanarem quan la tornem a veure. Segurament ella encara creu que amb els ungüents i la bona voluntat dels Déus se n’hauria sortit. Ningú ho sap. El que sí que sabem és que la intervenció de MSF va ser decisiva perquè en poc temps la Hadijatou estigués bé. Una trucada de la ONG Timidria ens ho va confirmar.

Una història que res té a veure amb el documental? Que no surti en pantalla no vol dir que no formi part d’ella. És el que té treballar amb aquests tipus de projectes. Les gratificacions van molt més enllà de l’obra audiovisual. I no es poden quantificar d’una altra manera que amb emoció.

Rosa Cornet

%d bloggers like this: