Zango Abolo, el poble de les esclaves

Mujeres y niños de Zango Abolo

Maig 2009

Si voleu saber si l’esclavatge encara existeix, només cal que visiteu el poble de Zango Abolo, a Níger. És una comunitat diferent, on el nom esclau el porten escrit al cor totes les seves habitants.

Nosaltres el vàrem visitar durant el rodatge de la primera part del documental. La Hadijatou va voler que l’acompanyessim allà. I la impressió encara ens dura.

En arribar només vàrem veure dones que estaven trinxant mill. Cap rastre d’homes. Quan la Hadijatou es va presentar es va fer una mena de cercle al voltant d’ella. N’havien sentit a parlar i era una mena d’heroïna en aquella comunitat on totes les dones, sense excepció, eren ex-esclaves. Va ser emocionant veure com a poc a poc s’anaven sumant dones al grup, totes amb ganes de saludar la Hadijatou i, més tard vam descobrir, que desitjoses d’explicar les seves pròpies vivències com a esclaves. Es va constituir una mena de reunió improvisada en una explanada del poble. I ens en van deixar testimonis.
Compartir tot aquell patiment els servia de bàlsam. La història de la Hadijatou no diferia tant de la de les altres, si no fos perquè ella va ser capaç de denunciar-la i va haver de carregar amb totes les conseqüències que això comportava. Però finalment se n’havia sortit i això és el que va intentar que entenguessin. Que no calia que s’amaguessin més allà, protegides per la ONG Timidria. Podien denunciar la seva situació i que se les declarés oficialment lliures.

Són testimonis escruixidors que estan recollits en el documental i que donen la dimensió del que és l’esclavatge. Una xacra, un deliri de persones que pensen que poden ser propietàries d’altres persones; que no entenen el que significa la paraula llibertat; que viuen ancorades en un passat i protegides per institucions i governs que fan la vista grossa davant de la situació.

Escoltar-les va ser un privilegi que ens va fer millors persones. I a elles, que hi fossim, els donava esperança que la seva història importés al món. Van prometre tirar endavant denúncies. Ens van demanar que les acompanyessim i ho vam fer. I ens van demanar que tornessim per seguir les seves evolucions. Això encara està per fer i em dol.

Encara tinc gravada al cor la cançó que ens van relagalar abans de marxar. I la nostra promesa: tornarem.

La canción que nos regalaron

Etiquetat amb: , , , , , , , , ,
%d bloggers like this: